La Fontcalda - Gandesa 5 Etapa ( Part-2) del Camí de Sant Jaume de L'Ebre, com sempre una etapa fantàstica i per mi molt especial, jo com Mossèn Manyà, estic enamorada de La Fontcalda.
Es endinsem en un
estret congost del riu Canaletes, conegut com els Estrets, on s’hi
poden contemplar formes geològiques singulars creades al llarg de
milers d’anys.
Un cop superat el congost, el Camí s’enfila vers el nord-est tot seguint
l’abrupta vall del Frare, amenitzada amb impressionants vistes sobre
la frondosa vegetació i els ports de Tortosa i Beseit. També destaca
el patrimoni agrícola de l’indret, en forma de murs de pedra seca
que ens recorden com l’agricultura havia ocupat sovint racons ben
apartats i costeruts. La vall del Frare representa, sens dubte, la
part mes exigent físicament per al pelegrí al seu pas per les terres
catalanes de l’Ebre. (Xacobeo Catalunya)
 |
| La Fontcalda |
 |
Sortint dels Estrets de la Fontcalda sobta trobar, en un lloc solitari,
entre vinyes i oliveres, un monument al pelegrí.
Es tracta d’una obra de gran format de l’artista Rafael Esteruelas
inspirada en una obra d’Antoni Tàpies.
Gandesa
  
El frare de la vall (fragment)
Sabeu
la història
del frare
Del
camí
de la Fontcalda?
Aquell monòlit grisenc,
Aquella
figura estranya.
que
es dreça com
un espectre
entre
Volandins
i Obaga
enigmàtic,
solitari
pel fondal
de la vallada?
Temps
era temps,
feia
vida
aquell frare
a la Fontcalda
amb sos companys
de cenobi
als peus
de la Verge
blanca,
de
cingles i de carenes
encerclats com d'una
claustra.
Els dispersà
un fat advers,
i
afollats
de la niuada,
en
èxode melangiós
marxaren
de la Fontcalda...
S'acomiaden
de la Verge,
la
reina de la vallada
que
se'ls esguarda amb
tristor
i
allí resta solitària.
El
més vell,
darrer
de tots
pels anys
i per la recança,
seguia
la trista
ruta:
caminava,
caminava
pesadament,
enyorós,
portava desfeta l'ànima.
Deixar
el riu,
la font,
els
cingles
i
aquella mare estimada
que
de la vida eremítica
li havia estat
la fermança
i
l'ideal
i l'estímul...
Per
al seu cor
era massa,
no
podia
seguir més...
Tot
decidit ell
que es planta
i
àvidament
gira el rostre
i
guaita envers
la Fontcalda.
Tremolant d'emoció
sent
per dins
una sacsada
que
li escruix tots els ossos,
li gela
les sangs
i l'ànima,
i
allí es quedà fet
de pedra
amb
la caputxa
calada
extàtic d'enyorament
girat cap
a la Fontcalda.
Per
sota de la caputxa
que
tapa el gest
de la cara,
unes
llàgrimes furtives
li
van rajant
per la galta:
plora
intermitent,
sanglota
gemecs
de muda complanta,
sempre
de cara i de cor
vers
la vall
abandonada.
Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Una gran persona (Clica )
  |
